Hem acabat la temporada 2008-09 del Club de Lectura. Com sempre, ha estat molt interessant i gràcies a les propostes de la conductora del Club la Lídia, hem descobert nous estils d'escriptura. Com sempre, hi ha hagut opinions diferents sobre els llibres, aquí està la riquesa del club.
Jardí de roses,Peter Severin Kroyer, 1893
Llibres llegits temporada 2008 – 2009:
La Hija del Caníbal, Rosa Montero
Persèpolis, Marjane Satrapi
La Nau, Pau Planas. XXVII Premi Just M. Casero.
Marina, Carlos Ruiz Zafón
No te lo vas a creer, Sophie Kinsella
Estupor i Tremolors, Amelie Nothomb
El corazón es un cazador solitario (1940), Carson McCullers
Sempre som massa bons amb les dones, Raymond Queneau
Avui us faig una doble recomanació. Us recomano l'obra La Senyora de Sade, amb una posada en escena i una interpretació impecables, dignes del millor teatre professional. L'obra de Yukio Mishima relata una ficció basada en una realitat: com la dona del marquès, la seva mare, la seva germana i dues dones del seu entorn social, viuen uns escàndols sexuals protagonitzats pel Marquès de Sade, que marquen la vida de tots. Els personatges són tots dones i la interpretació és impecable, tenint en compte que dos personatges femenins estan interpretats per dos actors, el vestuari i el maquillatge estan molt ben resolts. La recomanació és doble, ja que a més de l'obra, us recomano la companyia que l'interpreta: La Funcional Teatre de Figueres. Hem vist dues obres més interpretades per aquest grup, totes molt bones, ben interpretades i amb una molt bona posada en escena:
Dansa d'agost de Brient Friel, de la qual també us recomano la pel·lícula, amb el mateix títol, dirigida per Pat O'Connor i
Hotel Sorrento de Hannie Rayson
Totes tres obres les hem vist a la Sala La Planeta, una sala ideal per les seves dimensions, ja que fa que sentim el teatre més proper. Tornant a La Marquesa de Sade, la posada en escena a La Planeta va ser sorprenent per la disposició de l'escenari a l'hora que valenta i amb un resultat molt positiu; es va disposar l'escenari al mig dels espectadors, situant unes files de seients just al darrera seu, així vivies d'una manera molt propera la seva interpretació. Si teniu ocasió, no us perdeu aquesta obra ni les properes de La Funcional:
Ara fa uns mesos que l'Antoni Bassas ha deixat Catalunya Ràdio, tenim sort que ens hi queden: L'Ofici de viure amb en Gaspar Hernández; El Cafè de la República amb en Joan Barril; l'Eduqueu les criatures amb en Carles Capdevila; en Xavier Grasset; en Pere Tàpies;... així solventem una mica l'enyor dels programes de l'Antoni.
Avui us volia parlar de l'Ofici de viure, un programa que el recomano a tothom, trobo especialment interessant que es dongui importància a la relaxació, ja que professionalment les llevadores portem molts anys treballant (personalment més de 25) amb la relaxació en l'educació maternal i puc assegurar que és molt gratificant. És molt recomanable també la relaxació a l'aigua.
Escolto el programa esporàdicament, un dia em va copsar l'atenció especialment quan es va parlar d'unes paraules d'en Miquel Martí i Pol amb les que ell recomanava escriure a una paret els noms de les persones que hem conegut i que ens han ajudat i acompanyat, per no oblidar-les i així recordar el que hem compartit amb elles. Seguint aquest consell, enlloc d'escriure en una paret, jo ho escric a un racó del meu cervell que em serveix de refugi per trobar el record i la petja d'aquestes persones. És important, tal com deien al programa, vigilar dos tipus de persona que ens trobem pel camí: per un costat vigilar que el company de cordada sigui un bon company, per tenir un camí millor i que ens ajudi davant dels entrebancs i per altre costat, definir els vampirs emocionals que ens xucluen l'energia, per fer un escut i procurar evitar-ho.
Ànims i endavant amb el programa!!!
Llacs de Plitvice Croàcia
Per escoltar: Aqua d'en Kitaro, he utilitzat molt la seva música per relaxació, també en la relaxació per embarassades a l'aigua.
En honor d'en Pepe Rubianes, avui em faig ressó del magnífic i sentit article d'en Joan Barril:
2/3/2009: Artículo de Joan Barril:
'Rubianes, en los cielos'
JOAN BARRIL
Joder, Pepe. No por saberlo de antemano has dejado de apretarme el cogote con tus manazas hasta que esa esponja de años dulces y de aguas saladas ha empezado a rezumar por los ojos cerrados. Han dicho la noticia por la radio del coche y he tenido que abrir las ventanas para encontrar tu voz en los bares de las gasolineras, en las ventanas de las cárceles y en los graznidos de los buitres, esas aves que limpian la naturaleza y que nos recuerdan que antes que ser rostros somos calavera. Luego, en la radio, han contado lo de las elecciones gallegas y vascas. De haber estado en Galicia habría ido a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra) a comer las ostras más tristes esta noche. De haber estado en Euskadi, me habría acercado a un colegio electoral a escribir tu nombre sobre un voto que sería el más válido de los votos nulos. Tan válido que nadie podría contabilizarlo como propio. Porque eso has sido tú. Has sido la palabra de todos y el actor de nadie. Y ahora te me llevas una parte de mi historia, cuando éramos solo un poco más jóvenes que ahora y sabíamos que el teatro era cualquier cosa menos comedia. El primero que se va se lo lleva todo. Franco era nuestro incómodo acomodador. Y ahora, ¿cómo voy a recordar de aquí en adelante aquellos tiempos de universidad y de ensayos con censor invitado? ¿Cómo voy a sumergirme de nuevo en aquellas cuevas luminosas de las aulas nocturnas, ahí donde una silla de tijera era el trono de un rey o el cadalso del reo o el pedestal de las estatuas? Todo eso éramos cuando no éramos nada. Y ahora, tú muerto y yo triste, todavía somos menos que nada. Será que vamos a por nuestro destino, que no es la muerte sino la vida de los durmientes y la visión de los miopes. Pero me preocupan tus huérfanos, Pepe. ¿Quién dirá ahora lo que no nos atrevemos a decir? En realidad no se trata de atrevimiento, sino de lucidez. La lucidez que da la retorta y el alambique a los vapores destilados de una realidad turbia. Hablabas de tu teatro como si fuera un lugar de entretenimiento. Y la gente se reía, cierto. Pero luego, cuando se iban a sus casas o a la última copa, esa gente iba perdiendo la sonrisa y al día siguiente entendían que, creyendo ir a tu teatro habían ido a una lección de catedrático. Hoy tu muerte ha hecho aflorar palabras de elogio, precisamente de aquellos que tarde o temprano habrían sido alguna de tus víctimas. Tú y ellos descansáis en paz. Tú, porque siempre la conociste. Ellos, porque saben que se han librado de ti. Te vas habiéndote comido el mundo. Te quedaste con lo mejor y con lo más profundo. Y ellos, tus enemigos, temblaron, se enardecieron, cayeron en la violencia que tú les atribuías. Has sido demiurgo de los vencidos y desenmascarador de los vencedores. Y cuando quisieron sacarte a ti y a Lorca, los trabajadores te acogieron en uno de los enclaves de aquel Madrid del "no pasarán". Te brillaban los ojos como el diamante, que no es una piedra preciosa por su valor sino por su dureza. Te llevas, Pepe, el secreto de tu fortaleza y la fórmula de tu lenguaje universal. Los periódicos se hicieron para que tú los leyeras y los interpretaras. Tantos intelectuales vendidos, a veces regalados, y tú, a lo nuestro. Y lo nuestro, sin ti, va a ser más difícil de vivir. La libertad no admite nombres propios. Pero cada vez que grite "¡viva Rubianes, que estás en los cielos!", desde Espartaco a la Bastilla, desde Auschwitz a Gaza, sabrán que tuve el honor de ser amigo y contemporáneo del más libre de los hombres.
I també de l'article de l'Albert Om:
2/3/2009: Artículo de Albert Om:
'Me voy'
ALBERT Om
El día de Navidad del 2006, cuando todavía no estaba enfermo, Pepe Rubianes escribió desde Etiopía un poema sobre la muerte: "Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio. Así es la cosa". El poema servía de epílogo a un libro de memorias que tituló Me voy. Un resumen perfecto de su vida: Rubianes siempre se iba de todo y de todos. Querer atarlo era empezar a perderlo. En los últimos tiempos, incluso se iba de sí mismo. De ahí sus constantes viajes a África, para olvidarse de quién era Pepe Rubianes. Pero ahora que se ha ido definitivamente, ahora que ha emprendido su último viaje, descubrimos que no es verdad que tuviese que dejar su sitio a nadie. Pepe Rubianes es irremplazable. No hay dos como él. Colgaremos su uniforme teatral --camisa y pantalón negros-- en la cima del olimpo de humoristas, librepensadores y francotiradores de este país. Y él, que se iba de todo, se quedará para siempre allí. Te puedes ir tranquilo, Pepe: tú has disfrutado mucho de la vida, y nosotros hemos disfrutado mucho de ti. Ah, y un aviso para la España más rancia, para la España que lo quiso juzgar: Rubianes podía irse, pero callar, no callaba nunca. Y ahora tampoco lo hará. Te seguiremos escuchando, Pepe.
Foto feta per en Gerard a Vall de Roures (Valderobles) durant les festes de Nadal en una sortida que vam fer a les terres tarragonines, en ple hivern i amb neu a bona part de Catalunya.
Us recomano una estada al poble d'Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, on hi ha uns hostals molt acollidors i des d'on es poden fer diverses visites:
Els Ports de Tortosa-Beseit, els pobles de Beseit, Arnes, amb els seus carrers estrets, Vall-de-Roures amb el seu nucli històric, el Matarranya, arribar-se a Morella, els camps d'ametllers i oliveres,...
M'agrada anar a visitar els pobles antics i buscar el seu safareig públic i pensar en les dones que llavors ho tenien tan dur per rentar la roba en aquests safarejos amb l'aigua tan freda i el pes de la roba. Com el safareig de Beseit i el de Vall-de- Roures, a la comarca del Matarranya, allà en diuen llavadors. Safareig públic de Beseit Foto d'en Gerard Puigmal
Des de la mateixa Horta de Sant Joan es pot agafar la Via Verda, aquesta ruta transcorre per un tram de ferrocarril fora de servei que unia les poblacions de La Puebla de Hijar i Tortosa, creuant la serra de Pàndols fins arribar a l’Ebre. El tram recuperat que passa per la comarca és de 23,6 Km, parteix des del pont del riu Algars i travessa els termes d’Horta de Sant Joan, Bot, Prat de Compte i el Pinell de Brai.
Per escoltar:
Si podeu, aneu a escoltar els Antònia Font en directe amb The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra. , en surts ple d'energia positiva.
divendres, 26 de desembre del 2008
Aquests dies de Nadal, cada any fan a l'Auditori de Girona un concert de Gospel, us recomano anar-hi si us agrada el Gospel.
Aquest any van cantar el London Community Gospel Choir i l'any passat el Soweto Choir, tots dos van estar molt bé tot i ser d'estils ben diferents.
Si us agrada el gospel, és interessant conèixer la seva història, podeu llegir-la a:
Una pel·lícula que també us recomano és Little Senegal: parla de l'Alou, que treballa com a guia en el museu dels esclaus de Gorée, al Senegal i va als Estats Units a la recerca de descendents dels seus avantpassats, deportats com a esclaus segles enrera.
Per escoltar aquests dies de Nadal:
Silent Night
dimarts, 25 de novembre del 2008
"...empezaré a llorar y tengo miedo de que nos ahoguemos los dos... (diu ella)
...aprenderé a nadar..." (contesta ell)
Són només unes de les moltes paraules de la pel·lícula "La vida secreta de las palabras".
Avui el dibuix de la meva filla Laura d'en Tim Robbins i la Sarah Polley a la pel·lícula "La vida secreta de las palabras" m'ha inspirat a parlar-ne.
Si no l'heu vist us la recomano, no calen més paraules sinó veure la pel·lícula, només una poeta i artista com la Isabel Coixet podia expressar els sentiments que s'intueixen en la pel·lícula, tant amb el llenguatge verbal com el visual, d'una manera tan magnífica parlant de tant d'horror.
Podeu escoltar la cançó de la BSO de la pel·lícula de l'Antony and The Johnsons: Hope there's someone, live:
Aquí teniu la lletra:
Hope there’s someone Espero que haya alguien Who’ll take care of meque cuidará de mí. When I die, will I go? Cuando muera, ¿me iré? Hope there’s someone Espero que haya alguien Who’ll set my heart free que liberará mi corazón. Nice to hold Agradable para abrazar when I’m tired cuando estoy cansado.
There’s a ghost on the horizont Hay un fantasma en el horizonte When I go to bed Cuando me voy a la cama. How can I fall asleep at night? ¿Cómo puedo quedarme dormido por la noche? How will I rest my head? ¿Cómo descansaré mi cabeza?
Oh I’m scared of the middle place Oh, tengo miedo del lugar en el medio Between light and nowhereentre la luz y ninguna parte. I don’t want to be the one No quiero ser el que esté Left in there, left in there Abandonado allí, abandonado allí
There’s a man on the horizon Hay un hombre en el horizonte Wish that I’d go to bed que desea que me fuera a la cama If I fall to his feet tonight Si caigo a sus pies esta noche, Will allow rest my head? ¿podré descansar la cabeza?
So here’s hoping I will not drown Así que aquí hay esperanza de que no me ahoguaré Or paralyze in light o me paralizaré en la luz And godsend y el don del cielo I don’t want to go No quiero ir To the seal’s watershed al momento decisivo del sello.
Hope there’s someone Espero que haya alguien
Who’ll take care of me que cuidará de mí.
When I die, will I go? Cuando muera, ¿me iré?
Hope there’s someone Espero que haya alguien
Who’ll set my heart free que liberará mi corazón.
Nice to hold Agradable para abrazar
when I’m tired cuando estoy cansado.
LETRA, MÚSICA E INTERPRETACIÓN: Antony and the Johnsons TRADUCCIÓN: Madjavi
"-...Es que a los niños no hay que cogerles en brazos. Se acostumbran, ¿sabe? Lo dice el libro.- ¿Y a qué han de acostumbrarse? ¿A que nadie los toque?......¡Hasta a los cabritillos, que van solos a la teta apenas nacen, les lame la madre todo el dia, y son animales!...El niño siempre anda buscando. Entonces, si no se siente buscado, por fuerza pensará que el mundo falla y le rechaza. Por eso el viejo le abraza tiernamente, le besa,..."Y luego acaricié como me acariciaban y ¿tuve buenas maestras! También tú acabarás acariciando, de eso me encargo yo"
"...Incluso la lleva hasta el baño cuando ella lo necesita... -Hasta eso, Bruno...¡Qué hombre eres! "¿Cómo? ¿Eso es ser hombre?", se dice el viejo, ... ¿Por qué no lo habré hecho más, ésto de cuidar así?...Y ¿cómo iba a saberlo yo, si nadie me enseñó, si me crié a puñetazos contra todo?..."
Són paraules del llibre La Sonrisa etrusca de José Luís Sampedro.
Un llibre que us recomano especialmentper la seva tendresa: sobretot per la relació de l'avi amb el nét, per la reivindicació que fa l'avi de la necessitat natural del nen de sentir-se tocat i estimat per anar agafant seguretat en ell mateix.
En arribar a la ciutat l'avi estableix relacions molt curioses: el noi jove que està podant arbres sense tenir-ne ni idea; la seva participació en un estudi sobre folklore popular; la Rusca: la seva malaltia a qui posa nom per poder enfrontar-s'hi; la relació amb una dona de la seva edat, al costat de la qual descobreix una altra forma de masculinitat que la que sempre havia viscut.
Us recomano la següent cançó de la Rosa Zaragoza, ja que és important el contacte, el llenguatge i recuperar les cançons en la criança dels nadons:
Per fi puc tornar a escriure, ja tinc alguna estona després de resituar-me en el món laboral, acabades ja unes vacances molt ben aprofitades.
Avui us vull recomanar una pel·lícula: "La noche del cazador", l´única que va dirigir l'actor Charles Laughton. En el seu moment no va tenir una bona acceptació, però amb el temps se li ha reconegut el seu lloc com una de les millors pel·lícules de la història del cinema.
Tota l'atmosfera creada en la història és molt especial, explicant molt bé la depressió americana i la persecució d'uns nens per part del personatge malvat magníficament interpretat per Robert Mitchum.
Hi acompanya una música i una fotografia molt adients.
Tot seguit podeu veure'n una escena molt emblemàtica:
Uns amics m'han demanat informació sobre el viatge a Àustria que vam fer ja fa quatre anys, revisant fotos m'ha vingut de gust recordar-lo al blog.
Aquí veiem una foto nostra del poble de Vent al Tirol, preciós, com tota la Vall de Ventertal i la Vall d'Ötzal.
Fa de mal descriure un viatge, tots els que hem fet m'han agradat, per tot arreu hi veus coses noves, paisatges, edificis, monuments, la gent, l'art. Cada viatge té una essència i un aroma, no es pot definir, un altre dia parlarem d'Escòcia, de les sortides per Catalunya,....
Cap viatge desmereix els altres. El viatge d'Àustria del que us parlo avui va ser també molt especial: Innsbruck, el Tirol,Salzburg amb l'òpera a la plaça al vespre, ells llacs, Viena... ,el civisme de la gent, el trànsit tranquil i respectat dels ciclistes, la netedat,...
I per acabar, la visita a la Galeria Belvedere de Viena per admirar les obres de Gustav Klimt, tot i descobrint altres obres que ens van agradar molt com: La Jove llegint de Franz Eybl, 1850.
També val la pena, si us agrada en Gustav Klimt, anar a la Secessionsgebäude per veure una altra obra seva: el Fris de Beethoven, que va ser creat per la XIV Exposició de la Secession vienesa de 1902, aquí en veiem una part:
Les Arts, El cor d'Àngels del Paradís i Aquest petó a tot el món
I per escoltar: "La Novena simfonia" de Beethoven, que es va interpretar en la inauguració de l'anomenada Exposició, dirigida en aquella ocasió per Gustav Mahler.
El dilluns vam celebrar l'última trobada del Club de Lectura d'aquesta temporada, a la Biblioteca Just M. Casero del Pont Major. Vam comentar el llibre: Com unes vacances, de l'Imma Monsó. És un llibre que la primera vegada em va agradar molt, el vaig trobar molt original i ben escrit i m'ha agradat tornar-lo a llegir. Us recomano també: Un home de paraula, de la mateixa autora, parla del procés de dol per la persona estimada, un altre dia en parlarem.
Aquesta temporada hem llegit:
El Lector, Bernhard Schlink
L’Adéu de Stella, Linn Ullmann
Besar el Vellut, Sarah Waters (Tipping the Velvet)
El dia de l’ós, Joan Lluís-Lluís.
Mentira, Enrique de Hériz
Pedra de tartera, Maria Barbal
El vescompte migpartit, Italo Calvino
L’Estiu de l’anglès, Carme Riera
Afirma Pereira, Antonio Tabucchi
La Guerra dels cornuts, Joan Daniel Bezsonoff i Montalat
Com unes vacances, Imma Monsó
Com és normal, hi ha hagut opinions diverses dels diferents llibres, ja que sortosament, la temàtica i l'estil dels llibres ha estat variada. La gran riquesa del Club és que parlant entre totes (actualment totes som dones) i les aportacions d'en Sergi (el conductor de les trobades), que ens documenta molt bé, tan literàriament com en l'entorn social i històric de cada un, acabem treient un bon suc a tots els llibres.
Un record per en David, el conductor de les primeres dues temporades, amb ell vam llegir:
Intimitat, Hanif Kureishi
Mirall Trencat, Mercè Rodoreda
El amor en los tiempos del cólera, Gabriel Garcia Márquez
Somnis de l’harem, Fátima Mernissi
La Peste, Albert Camus
Madame Bovary, Gustave Flaubert
No em deixis mai, Kazuo Ishiguro
El Palau de la Lluna, Paul Auster
L’home que mirava passar els trens, Simenon
La sonrisa etrusca, José Luís Sampedro
El Libro de los abrazos, Eduardo Galeano
El camí de sirga, Jesús Moncada
La Mujer Habitada, Gioconda Belli.
Mort accidental d’un anarquista, Dario Fo.
La Història de l’amor. Nicole Krauss.
La verdad sobre el caso Savolta. Eduardo Mendoza
Seny i Sentiment, Jane Austen
Una conxorxa d’enzes, John Kennedy Toole.
ENS TROBEM LA TEMPORADA VINENT A LA BIBLIOTECA DEL PONT !!!
I per escoltar: la canço Lady come Down basada en el poema Serenade d'Oscar Wilde,
de la pel·lícula:
La importància de dir-se Ernest, basada en l'obra homònima d'Oscar Wilde.
"- Jane, he tornat -va dir a la sorruda llevadora-. Ara seré una bona aprenenta de llevadora. Conec el part i els infants, sé cantar i cuinar, plorar, riure i llegir. ...
- Jane Punxa! Sóc jo, Alyce, la vostra aprenenta. He tornat i si no em deixeu entrar trucaré una vegada i una altra. Puc fer tot el que em digueu i prendre el que em doneu, sé provar i arriscar, fallar i tornar-ho a provar sense rendir-me. No fugiré.
La porta es va obrir. L'Alyce va entrar. I el gat va entrar amb ella."
Fragment de la nota de l'autora:
"Ara, les llevadores ofereixen a les dones molt més que unes mans netes, pedres màgiques i gelea de caragol... ...A França. la llevadora és sage femme, dona sàvia; a Dinamarca, jordermoder, mare terra; entre els jueus que parlen jiddish, vartsfroy, dona que espera; a Hawai, pale keiki, protectora de l'infant..."
Fragments extrets del llibre:
L'APRENENTA DE LLEVADORA, de Karen Cushman. Editorial Edebé, Col. nòmades. 1998. Barcedona
Podem escoltar:
Martarius, assajant "la cançó de bressol" (de la Ma del Mar Bonet):
Avui us recomano una pel·lícula molt interessant. En aparença és senzilla, però a través d’un guió ben confeccionat, escrit per una de les principals guionistes de la prestigiosa sèrie de TV “A dos metros bajo tierra", veiem que es tracten temes com la soledat i la importància dels vincles afectius. És una pel·lícula d’un cinema independent que va agafant més relleu (recordem l'èxit de "Juno"), amb uns canvis en les històries, on passem d’un tipus de cinema americà on tot passa de pressa i les situacions se solucionen ràpid a un cinema on les històries s’agafen el seu temps i on es diuen moltes coses en uns guions en aparença senzills. Això ho veiem reflectit en l’acompanyament que fan la família i els amics en l’evolució del procés psicològic que viu el personatge. Crec que és important trobar històries com aquesta, on es es parla de la importància dels vincles i de l’empatia, donant temps per a que les coses se solucionin.
Estem molt contentes, s'ha acabat el Congrés i ha anat molt bé, amb molta partipació, hi han vingut llevadores (i algun llevador) de tota Espanya i també d'Andorra.
Tal com va dir el Sr. Salvador García en la Conferència de clausura: Com sobreviure amb motivació i compromís, les llevadores som VIP, i què vol dir això?, vol dir, segons ell:
V: de Valentia
I: d'Inteligència tècnica
P: de Presència
La presència que ha de tenir la llevadora quan està al costat de la partera, de la dona embarassada, d'una parella que espera el seu fill o filla, d'una dona que ha parit i està alletant, d'una dona que acudeix a la llevadora per una consulta,... Presència que vol dir estar amb tots els sentits i amb tota l'empatia i escolta activa al costat de la dona, la parella i la seva filla o fill.
Va dir una frase genial per defensar el bon tracte: "s'ha demostrat que l'estimació és tecnològicament bàsica per obtenir oxitocina (l'hormona del vincle i de l'afecte) i endorfines"
Per més informació i notes de premsa sobre el Congrés: www.llevadores.cat
Pd: Gràcies a tothom, a les llevadores, als llevadors, al Comitè Organitzador, al Comitè Científic, a les i els LLIRS (Llevadores internes residents)
Tot seguit, la cançó ALEGRIA que va servir de fons de la projecció de les fotos que es van presentar al Concurs de Fotografia del Congrés sobre les feines que fa la llevadora:
Un llibre on la narradora fa el paper que li correspon: una peça de la natura. Una història on a diferència de moltes altres històries, no és l'home que té por de la mort, sinó a l’inversa, és la mort qui té por dels homes, fins al punt de dir que els humans la tenen turmentada. Una història que és un acte d'amor a la lectura a través del descobriment que fa una nena del món de les paraules; tot i reconeguent que en algunes ocasions les paraules són terribles i poden arrastrar a una guerra, també és a través de la paraula que els humans podem vèncer el terror.
És un llibre que té petites perles en forma de frase, deixades anar enmig de tot el terror, com qui deixa un rastre per seguir el camí cap a la tolerància i cap a l'afecte.
Per escoltar: el tema de la pel·lícula La llista de Schindler
Estic completament d'acord amb el blog de l'Hernan Casciari, en Javier Bardem ha rebut un premi que no el podrem sentir, el comentari el podeu llegir a:
http://blogs.elpais.com/espoiler/
Respecto molt el treball d'en Jordi Buixaderas que ha doblat a en Javier Bardem a No es país para viejos, l'admiro com actor, sobretot en teatre, però això no té res a veure amb què prefereixo el cinema en versió original, no pot ser que no es pugui valorar la feina de l'actor al 100 %, ja que ens falta la veu que és una part molt important. Igual passa en la pel·lícula "El amor en los tiempos del cólera", on hem de sentir en Javier Bardem doblat per un altre. En fi, quan evolucionarem?
Aquí podem sentir la seva veu, en una altra memorable interpretació seva, a la pel·lícula Mar Adentro:
"¿Qué le pasa a la paz, que no le entusiasma durar y que apenas se deja contar?"
Paraules del poeta - narrador de la pel·lícula "Cielo sobre Berlín" de Wim Wenders, una pel·lícula sobre l'esperança després d'una gran tragèdia. Una pel·lícula on dos àngels sobrevolen la ciutat de Berlín després de la postguerra. Encara que són invisibles pels humans, ajuden a les ànimes solitàries i més deprimides que van coneixent; no poden canviar els aconteixements, però sí que probablement poden suggerir la possibilitat d'una esperança a la gent que ho necessita. Transmeten la intuició de què no estem completament sols a la terra.
Aquesta història de Nadal potser la coneixeu, apareix a la pel·lícula Smoke, el guió de la qual va ser escrit per l' escriptor Paul Auster.
Ho explica a la pel·lícula, l'Auggie, propietari d'un estanc, al seu amic, un escriptor, que ha d'escriure una història de Nadal per un diari. L'Auggie té un hobby curiós: cada dia, plogui o nevi, faci fred o calor, sigui festa o no, a una hora determinada fa una foto al carrer de l'estanc, sempre del mateix lloc. Així té un àlbum, on hi ha retratats tots els dies, i les diferents persones que hi passen, als diferents dies. El seu amic, l'escriptor, li pregunta a on va aconseguir la camera, ja que l'estanquer guanya molts pocs diners, i no podria comprar-se-la, però l'altre calla. Quan l'escriptor li diu que busca inspiració per escriure un conte de Nadal, ell li explica aquesta història:
"T'explicaré d'on bé la meva camera de fotos. Fa temps, al meu estanc, va entrar-hi un noi, com n'hi havien entrat moltes vegades d'altres, i es va dirigir a la secció de revistes porno. Aquell dia l'estanc estava molt ple, i, el noi ho va aprofitar per agafar revistes i marxar corrents sense pagar. Estava ocupat amb altres clients, però igualment vaig poder veure com corria. Vaig sortir del quiosc per empaitar-lo, però ell duia molta avantatge, i aviat el vaig perdre enmig de la gentada. Però, el noi, mentre corria, se li va caure la cartera. No hi havia diners, però sí el permís de conduir, i tres o quatre fotos. Imagina't, podria haver trucat a la policia i denunciar-lo, allà tenia la seva direcció, però, al veure la fotografia que duia a la cartera de quan era petit amb un trofeu a les mans, i la que apareixia amb la seva mare al costat, somrient orgullós del seu fill, no vaig poder. Roger Goodwin es deia. No el vaig poder denunciar. Era un pobre noi de Brooklyn, sense oportunitats. Què importaven unes quantes revistes guarres?
Aviat va ser el dia de Nadal, i no tenia pensat dinar amb ningú. Estava sol, i no volia estar-ho. Estava a la meva habitació quan vaig mirar la tauleta de nit, i vaig quedar-me observant la cartera. Al final, la vaig agafar, em vaig posar una jaqueta a sobre, i em vaig dirigir a la direcció que hi havia escrita dins. Em va costar arribar a aquell bloc de pisos, tots eren iguals, però finalment, després d'una bona estona el vaig trobar
Pensava tornar la cartera i marxar. Quan vaig trucar la porta del pis, vaig sentir unes passes silencioses, curtes, que s'acostaven a la porta. Una veu d'anciana em va preguntar que qui era. L'hi vaig contestar que buscava a Roger Goodwin. I ella va dir: "Ets tu, Roger?". Va obrir la porta. Devia tenir entre vuitanta i noranta anys. Era cega, i tenia una cara molt afable. "Sabia que vindries, Roger"- em va dir: " Sabia que no t'oblidaries de la teva àvia Ethel", i va obrir els braços per abraçar-me. No vaig tenir temps de pensar, havia de dir alguna cosa. Sense adonar-me'n compte, em van sortir les paraules: "Així és, àvia Ethel"- vaig dir: "He vingut a veure't per Nadal". No sé perquè ho vaig dir. No en tinc ni idea, em va sortir així. La vella em va abraçar, i jo li vaig tornar l' abraçada. Com si tots dos haguéssim decidit començar aquell joc, sense discutir les regles. Ella sabia que no era el seu nét. Era vella i senil però... no tant com per no distingir un desconegut d'un familiar, però fingir-ho la feia feliç.
Jo no tenia res per fer, així que li vaig seguir la corrent. Vam entrar al pis i vam passar el dia junts. Em preguntava coses i jo l'hi contestava amb mentides. L'hi vaig dir que tenia feina en un estanc, i que estava a punt de casar-me, i ella feia com s'hi s'ho cregués. "Que bé, Roger. Sabia que les coses s'arreglarien" - em deia amb un somriure. Va començar un petit joc, senzill. Ens mentíem l'un a l'altre, però era per ser feliços. Era feliç de veure aquella dona feliç, que hauria passat el Nadal sola si jo no hi hagués anat. Em va convidar a dinar. Després, més tard, cap a les postres, ja estava una mica cansat de seguir amb aquell joc. Al cap d'una estona, vaig anar al lavabo. Allí, vaig observar que a la banyera hi havia tota una sèrie de màquines fotogràfiques, totes noves de trinca, de 35 mil·límetres, dins les seves caixes. No ho vaig poder evitar, vaig agafar una de les càmeres i vaig acabar el que havia de fer al lavabo. Quan vaig tornar al menjador, l'àvia estava adormida amb un somriure a la cara. Vaig aprofitar-ho per marxar corrents amb la càmera sota braç.
Al cap d'unes setmanes d'allò, tot i que sabia que la càmera era robada pel seu nét, els remordiments em van vèncer i vaig tornar al pis amb la càmera. Quan vaig arribar allà, em van obrir unes persones desconegudes, que no coneixien de res a la dona vella. Segurament va morir.
Els cinèfils estem d'enhorabona, s'ha projectat als cinemes Albèniz la pel·lícula
Blade Runner, The Final Cut,
és un luxe poder veure-la al cinema i en versió original!!!
Realment, hi ha hagut un abans i un després de Blade Runner.
Tot i que s'editin les pel·lícules en DVD ( sort en tenim per així poder veure pel·lícules en versió original), no hi ha res millor que veure una pel·lícula al cinema i en versió original. Desitgem una llarga vida al cinema Truffatut que ens pemet veure pel·ícules de cinema europeu i recuperar obres mestres en versió original (http://www.cinematruffaut.com/).
I Enhorabona als Albèniz per aquesta reposició-estrena de Blade Runner, The Final Cut
Magnífica la cançó de l'escena entre Deckard (Harrison Ford) i Rachel (Sean Young),
s'ha de veure la pel·lícula per valorar la intensitat emotiva de l'escena. Per escoltar-la:
El dia 12 d'octubre vam anar a fer una passejada molt recomanable, vam anar a retrobar-nos amb la Catalunya Nord, passant per Tapis, i entrant per Costoja.
No us perdeu tota la zona boscosa amb els colors de la tardor.
Val la pena fer una passejada per Prats de Molló, un poble tranquil on sembla que no ha passat el temps i on se sent parlar el català! Arles, Amelie les Bains, Ceret...
Com a llevadora que sóc, he penjat aquesta magnòlia perquè amb els seus estams representa la fecundació de la vida, talment com la lectura ajuda a créixer la cultura.
