Conte de Nadal
Aquesta història de Nadal potser la coneixeu, apareix a la pel·lícula Smoke, el guió de la qual va ser escrit per l' escriptor Paul Auster.
Ho explica a la pel·lícula, l'Auggie, propietari d'un estanc, al seu amic, un escriptor, que ha d'escriure una història de Nadal per un diari. L'Auggie té un hobby curiós: cada dia, plogui o nevi, faci fred o calor, sigui festa o no, a una hora determinada fa una foto al carrer de l'estanc, sempre del mateix lloc. Així té un àlbum, on hi ha retratats tots els dies, i les diferents persones que hi passen, als diferents dies. El seu amic, l'escriptor, li pregunta a on va aconseguir la camera, ja que l'estanquer guanya molts pocs diners, i no podria comprar-se-la, però l'altre calla. Quan l'escriptor li diu que busca inspiració per escriure un conte de Nadal, ell li explica aquesta història:
"T'explicaré d'on bé la meva camera de fotos. Fa temps, al meu estanc, va entrar-hi un noi, com n'hi havien entrat moltes vegades d'altres, i es va dirigir a la secció de revistes porno. Aquell dia l'estanc estava molt ple, i, el noi ho va aprofitar per agafar revistes i marxar corrents sense pagar. Estava ocupat amb altres clients, però igualment vaig poder veure com corria. Vaig sortir del quiosc per empaitar-lo, però ell duia molta avantatge, i aviat el vaig perdre enmig de la gentada. Però, el noi, mentre corria, se li va caure la cartera. No hi havia diners, però sí el permís de conduir, i tres o quatre fotos. Imagina't, podria haver trucat a la policia i denunciar-lo, allà tenia la seva direcció, però, al veure la fotografia que duia a la cartera de quan era petit amb un trofeu a les mans, i la que apareixia amb la seva mare al costat, somrient orgullós del seu fill, no vaig poder. Roger Goodwin es deia. No el vaig poder denunciar. Era un pobre noi de Brooklyn, sense oportunitats. Què importaven unes quantes revistes guarres?
Aviat va ser el dia de Nadal, i no tenia pensat dinar amb ningú. Estava sol, i no volia estar-ho. Estava a la meva habitació quan vaig mirar la tauleta de nit, i vaig quedar-me observant la cartera. Al final, la vaig agafar, em vaig posar una jaqueta a sobre, i em vaig dirigir a la direcció que hi havia escrita dins. Em va costar arribar a aquell bloc de pisos, tots eren iguals, però finalment, després d'una bona estona el vaig trobar
Pensava tornar la cartera i marxar. Quan vaig trucar la porta del pis, vaig sentir unes passes silencioses, curtes, que s'acostaven a la porta. Una veu d'anciana em va preguntar que qui era. L'hi vaig contestar que buscava a Roger Goodwin. I ella va dir: "Ets tu, Roger?". Va obrir la porta. Devia tenir entre vuitanta i noranta anys. Era cega, i tenia una cara molt afable. "Sabia que vindries, Roger"- em va dir: " Sabia que no t'oblidaries de la teva àvia Ethel", i va obrir els braços per abraçar-me. No vaig tenir temps de pensar, havia de dir alguna cosa. Sense adonar-me'n compte, em van sortir les paraules: "Així és, àvia Ethel"- vaig dir: "He vingut a veure't per Nadal". No sé perquè ho vaig dir. No en tinc ni idea, em va sortir així. La vella em va abraçar, i jo li vaig tornar l' abraçada. Com si tots dos haguéssim decidit començar aquell joc, sense discutir les regles. Ella sabia que no era el seu nét. Era vella i senil però... no tant com per no distingir un desconegut d'un familiar, però fingir-ho la feia feliç.
Jo no tenia res per fer, així que li vaig seguir la corrent. Vam entrar al pis i vam passar el dia junts. Em preguntava coses i jo l'hi contestava amb mentides. L'hi vaig dir que tenia feina en un estanc, i que estava a punt de casar-me, i ella feia com s'hi s'ho cregués. "Que bé, Roger. Sabia que les coses s'arreglarien" - em deia amb un somriure. Va començar un petit joc, senzill. Ens mentíem l'un a l'altre, però era per ser feliços. Era feliç de veure aquella dona feliç, que hauria passat el Nadal sola si jo no hi hagués anat. Em va convidar a dinar. Després, més tard, cap a les postres, ja estava una mica cansat de seguir amb aquell joc. Al cap d'una estona, vaig anar al lavabo. Allí, vaig
observar que a la banyera hi havia tota una sèrie de màquines fotogràfiques, totes noves de trinca, de 35 mil·límetres, dins les seves caixes. No ho vaig poder evitar, vaig agafar una de les càmeres i vaig acabar el que havia de fer al lavabo. Quan vaig tornar al menjador, l'àvia estava adormida amb un somriure a la cara. Vaig aprofitar-ho per marxar corrents amb la càmera sota braç.
Al cap d'unes setmanes d'allò, tot i que sabia que la càmera era robada pel seu nét, els remordiments em van vèncer i vaig tornar al pis amb la càmera. Quan vaig arribar allà, em van obrir unes persones desconegudes, que no coneixien de res a la dona vella. Segurament va morir.
Bé, aquí tens la teva història de Nadal."
Aquí teniu la cançó de la pel·lícula Smoke:
