Hem acabat la temporada 2008-09 del Club de Lectura. Com sempre, ha estat molt interessant i gràcies a les propostes de la conductora del Club la Lídia, hem descobert nous estils d'escriptura. Com sempre, hi ha hagut opinions diferents sobre els llibres, aquí està la riquesa del club.
Jardí de roses,Peter Severin Kroyer, 1893
Llibres llegits temporada 2008 – 2009:
La Hija del Caníbal, Rosa Montero
Persèpolis, Marjane Satrapi
La Nau, Pau Planas. XXVII Premi Just M. Casero.
Marina, Carlos Ruiz Zafón
No te lo vas a creer, Sophie Kinsella
Estupor i Tremolors, Amelie Nothomb
El corazón es un cazador solitario (1940), Carson McCullers
Sempre som massa bons amb les dones, Raymond Queneau
Avui us faig una doble recomanació. Us recomano l'obra La Senyora de Sade, amb una posada en escena i una interpretació impecables, dignes del millor teatre professional. L'obra de Yukio Mishima relata una ficció basada en una realitat: com la dona del marquès, la seva mare, la seva germana i dues dones del seu entorn social, viuen uns escàndols sexuals protagonitzats pel Marquès de Sade, que marquen la vida de tots. Els personatges són tots dones i la interpretació és impecable, tenint en compte que dos personatges femenins estan interpretats per dos actors, el vestuari i el maquillatge estan molt ben resolts. La recomanació és doble, ja que a més de l'obra, us recomano la companyia que l'interpreta: La Funcional Teatre de Figueres. Hem vist dues obres més interpretades per aquest grup, totes molt bones, ben interpretades i amb una molt bona posada en escena:
Dansa d'agost de Brient Friel, de la qual també us recomano la pel·lícula, amb el mateix títol, dirigida per Pat O'Connor i
Hotel Sorrento de Hannie Rayson
Totes tres obres les hem vist a la Sala La Planeta, una sala ideal per les seves dimensions, ja que fa que sentim el teatre més proper. Tornant a La Marquesa de Sade, la posada en escena a La Planeta va ser sorprenent per la disposició de l'escenari a l'hora que valenta i amb un resultat molt positiu; es va disposar l'escenari al mig dels espectadors, situant unes files de seients just al darrera seu, així vivies d'una manera molt propera la seva interpretació. Si teniu ocasió, no us perdeu aquesta obra ni les properes de La Funcional:
Ara fa uns mesos que l'Antoni Bassas ha deixat Catalunya Ràdio, tenim sort que ens hi queden: L'Ofici de viure amb en Gaspar Hernández; El Cafè de la República amb en Joan Barril; l'Eduqueu les criatures amb en Carles Capdevila; en Xavier Grasset; en Pere Tàpies;... així solventem una mica l'enyor dels programes de l'Antoni.
Avui us volia parlar de l'Ofici de viure, un programa que el recomano a tothom, trobo especialment interessant que es dongui importància a la relaxació, ja que professionalment les llevadores portem molts anys treballant (personalment més de 25) amb la relaxació en l'educació maternal i puc assegurar que és molt gratificant. És molt recomanable també la relaxació a l'aigua.
Escolto el programa esporàdicament, un dia em va copsar l'atenció especialment quan es va parlar d'unes paraules d'en Miquel Martí i Pol amb les que ell recomanava escriure a una paret els noms de les persones que hem conegut i que ens han ajudat i acompanyat, per no oblidar-les i així recordar el que hem compartit amb elles. Seguint aquest consell, enlloc d'escriure en una paret, jo ho escric a un racó del meu cervell que em serveix de refugi per trobar el record i la petja d'aquestes persones. És important, tal com deien al programa, vigilar dos tipus de persona que ens trobem pel camí: per un costat vigilar que el company de cordada sigui un bon company, per tenir un camí millor i que ens ajudi davant dels entrebancs i per altre costat, definir els vampirs emocionals que ens xucluen l'energia, per fer un escut i procurar evitar-ho.
Ànims i endavant amb el programa!!!
Llacs de Plitvice Croàcia
Per escoltar: Aqua d'en Kitaro, he utilitzat molt la seva música per relaxació, també en la relaxació per embarassades a l'aigua.
En honor d'en Pepe Rubianes, avui em faig ressó del magnífic i sentit article d'en Joan Barril:
2/3/2009: Artículo de Joan Barril:
'Rubianes, en los cielos'
JOAN BARRIL
Joder, Pepe. No por saberlo de antemano has dejado de apretarme el cogote con tus manazas hasta que esa esponja de años dulces y de aguas saladas ha empezado a rezumar por los ojos cerrados. Han dicho la noticia por la radio del coche y he tenido que abrir las ventanas para encontrar tu voz en los bares de las gasolineras, en las ventanas de las cárceles y en los graznidos de los buitres, esas aves que limpian la naturaleza y que nos recuerdan que antes que ser rostros somos calavera. Luego, en la radio, han contado lo de las elecciones gallegas y vascas. De haber estado en Galicia habría ido a Vilagarcía de Arousa (Pontevedra) a comer las ostras más tristes esta noche. De haber estado en Euskadi, me habría acercado a un colegio electoral a escribir tu nombre sobre un voto que sería el más válido de los votos nulos. Tan válido que nadie podría contabilizarlo como propio. Porque eso has sido tú. Has sido la palabra de todos y el actor de nadie. Y ahora te me llevas una parte de mi historia, cuando éramos solo un poco más jóvenes que ahora y sabíamos que el teatro era cualquier cosa menos comedia. El primero que se va se lo lleva todo. Franco era nuestro incómodo acomodador. Y ahora, ¿cómo voy a recordar de aquí en adelante aquellos tiempos de universidad y de ensayos con censor invitado? ¿Cómo voy a sumergirme de nuevo en aquellas cuevas luminosas de las aulas nocturnas, ahí donde una silla de tijera era el trono de un rey o el cadalso del reo o el pedestal de las estatuas? Todo eso éramos cuando no éramos nada. Y ahora, tú muerto y yo triste, todavía somos menos que nada. Será que vamos a por nuestro destino, que no es la muerte sino la vida de los durmientes y la visión de los miopes. Pero me preocupan tus huérfanos, Pepe. ¿Quién dirá ahora lo que no nos atrevemos a decir? En realidad no se trata de atrevimiento, sino de lucidez. La lucidez que da la retorta y el alambique a los vapores destilados de una realidad turbia. Hablabas de tu teatro como si fuera un lugar de entretenimiento. Y la gente se reía, cierto. Pero luego, cuando se iban a sus casas o a la última copa, esa gente iba perdiendo la sonrisa y al día siguiente entendían que, creyendo ir a tu teatro habían ido a una lección de catedrático. Hoy tu muerte ha hecho aflorar palabras de elogio, precisamente de aquellos que tarde o temprano habrían sido alguna de tus víctimas. Tú y ellos descansáis en paz. Tú, porque siempre la conociste. Ellos, porque saben que se han librado de ti. Te vas habiéndote comido el mundo. Te quedaste con lo mejor y con lo más profundo. Y ellos, tus enemigos, temblaron, se enardecieron, cayeron en la violencia que tú les atribuías. Has sido demiurgo de los vencidos y desenmascarador de los vencedores. Y cuando quisieron sacarte a ti y a Lorca, los trabajadores te acogieron en uno de los enclaves de aquel Madrid del "no pasarán". Te brillaban los ojos como el diamante, que no es una piedra preciosa por su valor sino por su dureza. Te llevas, Pepe, el secreto de tu fortaleza y la fórmula de tu lenguaje universal. Los periódicos se hicieron para que tú los leyeras y los interpretaras. Tantos intelectuales vendidos, a veces regalados, y tú, a lo nuestro. Y lo nuestro, sin ti, va a ser más difícil de vivir. La libertad no admite nombres propios. Pero cada vez que grite "¡viva Rubianes, que estás en los cielos!", desde Espartaco a la Bastilla, desde Auschwitz a Gaza, sabrán que tuve el honor de ser amigo y contemporáneo del más libre de los hombres.
I també de l'article de l'Albert Om:
2/3/2009: Artículo de Albert Om:
'Me voy'
ALBERT Om
El día de Navidad del 2006, cuando todavía no estaba enfermo, Pepe Rubianes escribió desde Etiopía un poema sobre la muerte: "Se me acaba el tiempo y hay que ceder el sitio. Así es la cosa". El poema servía de epílogo a un libro de memorias que tituló Me voy. Un resumen perfecto de su vida: Rubianes siempre se iba de todo y de todos. Querer atarlo era empezar a perderlo. En los últimos tiempos, incluso se iba de sí mismo. De ahí sus constantes viajes a África, para olvidarse de quién era Pepe Rubianes. Pero ahora que se ha ido definitivamente, ahora que ha emprendido su último viaje, descubrimos que no es verdad que tuviese que dejar su sitio a nadie. Pepe Rubianes es irremplazable. No hay dos como él. Colgaremos su uniforme teatral --camisa y pantalón negros-- en la cima del olimpo de humoristas, librepensadores y francotiradores de este país. Y él, que se iba de todo, se quedará para siempre allí. Te puedes ir tranquilo, Pepe: tú has disfrutado mucho de la vida, y nosotros hemos disfrutado mucho de ti. Ah, y un aviso para la España más rancia, para la España que lo quiso juzgar: Rubianes podía irse, pero callar, no callaba nunca. Y ahora tampoco lo hará. Te seguiremos escuchando, Pepe.
Foto feta per en Gerard a Vall de Roures (Valderobles) durant les festes de Nadal en una sortida que vam fer a les terres tarragonines, en ple hivern i amb neu a bona part de Catalunya.
Us recomano una estada al poble d'Horta de Sant Joan, a la Terra Alta, on hi ha uns hostals molt acollidors i des d'on es poden fer diverses visites:
Els Ports de Tortosa-Beseit, els pobles de Beseit, Arnes, amb els seus carrers estrets, Vall-de-Roures amb el seu nucli històric, el Matarranya, arribar-se a Morella, els camps d'ametllers i oliveres,...
M'agrada anar a visitar els pobles antics i buscar el seu safareig públic i pensar en les dones que llavors ho tenien tan dur per rentar la roba en aquests safarejos amb l'aigua tan freda i el pes de la roba. Com el safareig de Beseit i el de Vall-de- Roures, a la comarca del Matarranya, allà en diuen llavadors. Safareig públic de Beseit Foto d'en Gerard Puigmal
Des de la mateixa Horta de Sant Joan es pot agafar la Via Verda, aquesta ruta transcorre per un tram de ferrocarril fora de servei que unia les poblacions de La Puebla de Hijar i Tortosa, creuant la serra de Pàndols fins arribar a l’Ebre. El tram recuperat que passa per la comarca és de 23,6 Km, parteix des del pont del riu Algars i travessa els termes d’Horta de Sant Joan, Bot, Prat de Compte i el Pinell de Brai.
Per escoltar:
Si podeu, aneu a escoltar els Antònia Font en directe amb The New Royal Cuatro Quesos Philharmonic Orchestra. , en surts ple d'energia positiva.
Com a llevadora que sóc, he penjat aquesta magnòlia perquè amb els seus estams representa la fecundació de la vida, talment com la lectura ajuda a créixer la cultura.
