"- Jane, he tornat -va dir a la sorruda llevadora-. Ara seré una bona aprenenta de llevadora. Conec el part i els infants, sé cantar i cuinar, plorar, riure i llegir. ...
- Jane Punxa! Sóc jo, Alyce, la vostra aprenenta. He tornat i si no em deixeu entrar trucaré una vegada i una altra. Puc fer tot el que em digueu i prendre el que em doneu, sé provar i arriscar, fallar i tornar-ho a provar sense rendir-me. No fugiré.
La porta es va obrir. L'Alyce va entrar. I el gat va entrar amb ella."
Fragment de la nota de l'autora:
"Ara, les llevadores ofereixen a les dones molt més que unes mans netes, pedres màgiques i gelea de caragol... ...A França. la llevadora és sage femme, dona sàvia; a Dinamarca, jordermoder, mare terra; entre els jueus que parlen jiddish, vartsfroy, dona que espera; a Hawai, pale keiki, protectora de l'infant..."
Fragments extrets del llibre:
L'APRENENTA DE LLEVADORA, de Karen Cushman. Editorial Edebé, Col. nòmades. 1998. Barcedona
Podem escoltar:
Martarius, assajant "la cançó de bressol" (de la Ma del Mar Bonet):
Avui us recomano una pel·lícula molt interessant. En aparença és senzilla, però a través d’un guió ben confeccionat, escrit per una de les principals guionistes de la prestigiosa sèrie de TV “A dos metros bajo tierra", veiem que es tracten temes com la soledat i la importància dels vincles afectius. És una pel·lícula d’un cinema independent que va agafant més relleu (recordem l'èxit de "Juno"), amb uns canvis en les històries, on passem d’un tipus de cinema americà on tot passa de pressa i les situacions se solucionen ràpid a un cinema on les històries s’agafen el seu temps i on es diuen moltes coses en uns guions en aparença senzills. Això ho veiem reflectit en l’acompanyament que fan la família i els amics en l’evolució del procés psicològic que viu el personatge. Crec que és important trobar històries com aquesta, on es es parla de la importància dels vincles i de l’empatia, donant temps per a que les coses se solucionin.
Estem molt contentes, s'ha acabat el Congrés i ha anat molt bé, amb molta partipació, hi han vingut llevadores (i algun llevador) de tota Espanya i també d'Andorra.
Tal com va dir el Sr. Salvador García en la Conferència de clausura: Com sobreviure amb motivació i compromís, les llevadores som VIP, i què vol dir això?, vol dir, segons ell:
V: de Valentia
I: d'Inteligència tècnica
P: de Presència
La presència que ha de tenir la llevadora quan està al costat de la partera, de la dona embarassada, d'una parella que espera el seu fill o filla, d'una dona que ha parit i està alletant, d'una dona que acudeix a la llevadora per una consulta,... Presència que vol dir estar amb tots els sentits i amb tota l'empatia i escolta activa al costat de la dona, la parella i la seva filla o fill.
Va dir una frase genial per defensar el bon tracte: "s'ha demostrat que l'estimació és tecnològicament bàsica per obtenir oxitocina (l'hormona del vincle i de l'afecte) i endorfines"
Per més informació i notes de premsa sobre el Congrés: www.llevadores.cat
Pd: Gràcies a tothom, a les llevadores, als llevadors, al Comitè Organitzador, al Comitè Científic, a les i els LLIRS (Llevadores internes residents)
Tot seguit, la cançó ALEGRIA que va servir de fons de la projecció de les fotos que es van presentar al Concurs de Fotografia del Congrés sobre les feines que fa la llevadora:
Un llibre on la narradora fa el paper que li correspon: una peça de la natura. Una història on a diferència de moltes altres històries, no és l'home que té por de la mort, sinó a l’inversa, és la mort qui té por dels homes, fins al punt de dir que els humans la tenen turmentada. Una història que és un acte d'amor a la lectura a través del descobriment que fa una nena del món de les paraules; tot i reconeguent que en algunes ocasions les paraules són terribles i poden arrastrar a una guerra, també és a través de la paraula que els humans podem vèncer el terror.
És un llibre que té petites perles en forma de frase, deixades anar enmig de tot el terror, com qui deixa un rastre per seguir el camí cap a la tolerància i cap a l'afecte.
Per escoltar: el tema de la pel·lícula La llista de Schindler
Estic completament d'acord amb el blog de l'Hernan Casciari, en Javier Bardem ha rebut un premi que no el podrem sentir, el comentari el podeu llegir a:
http://blogs.elpais.com/espoiler/
Respecto molt el treball d'en Jordi Buixaderas que ha doblat a en Javier Bardem a No es país para viejos, l'admiro com actor, sobretot en teatre, però això no té res a veure amb què prefereixo el cinema en versió original, no pot ser que no es pugui valorar la feina de l'actor al 100 %, ja que ens falta la veu que és una part molt important. Igual passa en la pel·lícula "El amor en los tiempos del cólera", on hem de sentir en Javier Bardem doblat per un altre. En fi, quan evolucionarem?
Aquí podem sentir la seva veu, en una altra memorable interpretació seva, a la pel·lícula Mar Adentro:
"¿Qué le pasa a la paz, que no le entusiasma durar y que apenas se deja contar?"
Paraules del poeta - narrador de la pel·lícula "Cielo sobre Berlín" de Wim Wenders, una pel·lícula sobre l'esperança després d'una gran tragèdia. Una pel·lícula on dos àngels sobrevolen la ciutat de Berlín després de la postguerra. Encara que són invisibles pels humans, ajuden a les ànimes solitàries i més deprimides que van coneixent; no poden canviar els aconteixements, però sí que probablement poden suggerir la possibilitat d'una esperança a la gent que ho necessita. Transmeten la intuició de què no estem completament sols a la terra.
Aquesta història de Nadal potser la coneixeu, apareix a la pel·lícula Smoke, el guió de la qual va ser escrit per l' escriptor Paul Auster.
Ho explica a la pel·lícula, l'Auggie, propietari d'un estanc, al seu amic, un escriptor, que ha d'escriure una història de Nadal per un diari. L'Auggie té un hobby curiós: cada dia, plogui o nevi, faci fred o calor, sigui festa o no, a una hora determinada fa una foto al carrer de l'estanc, sempre del mateix lloc. Així té un àlbum, on hi ha retratats tots els dies, i les diferents persones que hi passen, als diferents dies. El seu amic, l'escriptor, li pregunta a on va aconseguir la camera, ja que l'estanquer guanya molts pocs diners, i no podria comprar-se-la, però l'altre calla. Quan l'escriptor li diu que busca inspiració per escriure un conte de Nadal, ell li explica aquesta història:
"T'explicaré d'on bé la meva camera de fotos. Fa temps, al meu estanc, va entrar-hi un noi, com n'hi havien entrat moltes vegades d'altres, i es va dirigir a la secció de revistes porno. Aquell dia l'estanc estava molt ple, i, el noi ho va aprofitar per agafar revistes i marxar corrents sense pagar. Estava ocupat amb altres clients, però igualment vaig poder veure com corria. Vaig sortir del quiosc per empaitar-lo, però ell duia molta avantatge, i aviat el vaig perdre enmig de la gentada. Però, el noi, mentre corria, se li va caure la cartera. No hi havia diners, però sí el permís de conduir, i tres o quatre fotos. Imagina't, podria haver trucat a la policia i denunciar-lo, allà tenia la seva direcció, però, al veure la fotografia que duia a la cartera de quan era petit amb un trofeu a les mans, i la que apareixia amb la seva mare al costat, somrient orgullós del seu fill, no vaig poder. Roger Goodwin es deia. No el vaig poder denunciar. Era un pobre noi de Brooklyn, sense oportunitats. Què importaven unes quantes revistes guarres?
Aviat va ser el dia de Nadal, i no tenia pensat dinar amb ningú. Estava sol, i no volia estar-ho. Estava a la meva habitació quan vaig mirar la tauleta de nit, i vaig quedar-me observant la cartera. Al final, la vaig agafar, em vaig posar una jaqueta a sobre, i em vaig dirigir a la direcció que hi havia escrita dins. Em va costar arribar a aquell bloc de pisos, tots eren iguals, però finalment, després d'una bona estona el vaig trobar
Pensava tornar la cartera i marxar. Quan vaig trucar la porta del pis, vaig sentir unes passes silencioses, curtes, que s'acostaven a la porta. Una veu d'anciana em va preguntar que qui era. L'hi vaig contestar que buscava a Roger Goodwin. I ella va dir: "Ets tu, Roger?". Va obrir la porta. Devia tenir entre vuitanta i noranta anys. Era cega, i tenia una cara molt afable. "Sabia que vindries, Roger"- em va dir: " Sabia que no t'oblidaries de la teva àvia Ethel", i va obrir els braços per abraçar-me. No vaig tenir temps de pensar, havia de dir alguna cosa. Sense adonar-me'n compte, em van sortir les paraules: "Així és, àvia Ethel"- vaig dir: "He vingut a veure't per Nadal". No sé perquè ho vaig dir. No en tinc ni idea, em va sortir així. La vella em va abraçar, i jo li vaig tornar l' abraçada. Com si tots dos haguéssim decidit començar aquell joc, sense discutir les regles. Ella sabia que no era el seu nét. Era vella i senil però... no tant com per no distingir un desconegut d'un familiar, però fingir-ho la feia feliç.
Jo no tenia res per fer, així que li vaig seguir la corrent. Vam entrar al pis i vam passar el dia junts. Em preguntava coses i jo l'hi contestava amb mentides. L'hi vaig dir que tenia feina en un estanc, i que estava a punt de casar-me, i ella feia com s'hi s'ho cregués. "Que bé, Roger. Sabia que les coses s'arreglarien" - em deia amb un somriure. Va començar un petit joc, senzill. Ens mentíem l'un a l'altre, però era per ser feliços. Era feliç de veure aquella dona feliç, que hauria passat el Nadal sola si jo no hi hagués anat. Em va convidar a dinar. Després, més tard, cap a les postres, ja estava una mica cansat de seguir amb aquell joc. Al cap d'una estona, vaig anar al lavabo. Allí, vaig observar que a la banyera hi havia tota una sèrie de màquines fotogràfiques, totes noves de trinca, de 35 mil·límetres, dins les seves caixes. No ho vaig poder evitar, vaig agafar una de les càmeres i vaig acabar el que havia de fer al lavabo. Quan vaig tornar al menjador, l'àvia estava adormida amb un somriure a la cara. Vaig aprofitar-ho per marxar corrents amb la càmera sota braç.
Al cap d'unes setmanes d'allò, tot i que sabia que la càmera era robada pel seu nét, els remordiments em van vèncer i vaig tornar al pis amb la càmera. Quan vaig arribar allà, em van obrir unes persones desconegudes, que no coneixien de res a la dona vella. Segurament va morir.
Com a llevadora que sóc, he penjat aquesta magnòlia perquè amb els seus estams representa la fecundació de la vida, talment com la lectura ajuda a créixer la cultura.
"- Jane, he tornat -va dir a la sorruda llevadora-. Ara seré una bona aprenenta de llevadora. Conec el part i els infants, sé cantar i cuinar, plorar, riure i llegir.
